L'ombra de Sant Pere de Rodes

A la cel·la monàstica, l'aire feia olor de salpetre, de sutge gras i de cera freda. Assegut davant d'una taula de pi corcat, Marc Vallverdú premia un bolígraf entre els dits entumits. El plàstic blau estava tacat de suor eixuta. Des de feia tres dies, el medievalista ja només dormia a batzegades, d'esquena als carreus rugosos, amb l'oïda atenta al més mínim cruixit de grava a l'atri desert. Els seus ulls encerclats de porpra cremaven a cada parpelleig. Sabia que la treva arribava al final.

Davant seu, un full de paper quadriculat esperava les darreres paraules. El text anava destinat a Martine Noel. Només ella posseiria el mètode i la perspectiva per comprendre l'abast d'aquesta massacre anunciada. En Marc es va ajustar la màniga del jersei foradat, va eixugar el baf dels vidres de lectura i va reprendre la redacció amb una pressa febril.

«Martine, si aquesta carta us arriba, l'inevitable ja haurà tingut lloc. Les ombres que rondaven al voltant del meu campament des de començament de setmana han estret el setge. M'espien fins i tot sota les voltes. He obtingut la prova formal que el mecenes Michel Simon orquestra el torpedinament metòdic dels meus jaciments arqueològics. Ha subornat funcionaris administratius, ha comprat el silenci de certs conservadors i ha blocat les meves autoritzacions ministerials. Tot i així, no caigueu en el parany de la facilitat. En Simon no és al capdamunt de la piràmide. Només actua com un intendent zelós, un inversor encegat per la seva vanitat, un engranatge mecànic al servei d'interessos que el superen infinitament.»

En Marc es va interrompre un instant per escoltar com el vent udolava pels conductes de la xemeneia. El xiulet semblava un plany humà. Va mullar la punta de l'índex en un vas d'aigua estancada per desenganxar una resta d'argila de sota l'ungla, i després va reprendre l'escriptura, amb les línies baixant de través per la precipitació.

«En confrontar els registres de la Custodia que vaig poder fotografiar clandestinament abans de la seva dispersió, he detectat una anomalia aterridora. Les cròniques originals no estan intactes. Han patit censures, sostraccions de folis i reescriptures parcials en quatre dates clau del nostre continent. El 1314, primer, l'endemà del suplici dels dignataris del Temple, per esborrar el rastre d'un trasllat d'or cap a les cales catalanes. El 1640 després, en plena guerra dels Segadors, quan l'aristocràcia rebel va voler emmascarar les seves connivències amb la corona de França. El 1939, durant la Retirada, quan els fugitius republicans van servir de coartada per traslladar caixes senceres d'actes segellades cap a les galeries subterrànies. I finalment el 1956, aprofitant les obres secretes de consolidació dutes a terme sota el franquisme, per reajustar la doctrina de l'orde als nous equilibris financers. Cada gran crisi ha servit de pantalla per modificar el testament dels vençuts.»

L'investigador va rellegir les línies d'un cop sec. La respiració li xiulava a la gola nusada. Sentia el pànic rosegar-li el clatell, aquesta certesa animal que la cacera s'acabava aquí, entre aquests murs austers que havien vist morir tants exiliats. Va prémer la punta del bolígraf a la part inferior de la pàgina, gairebé esqueixant el paper sota la pressió de la bola:

«Recordeu bé això, Martine: si moro, no busqueu aquells que guarden el secret. Busqueu aquells que decideixen quan ha de reaparèixer.»

Va plegar el full en quatre plecs atapeïts. En Marc es va arrencar del seient amb lentitud, amb l'esquena encarcarada per hores d'immobilitat glacial. Els genolls li van cruixir sota l'esforç. Es va dirigir cap al racó més fosc de la sala, darrere d'un moble d'arxiu amb els batents desclavats. A l'alçada del sòcol, un bloc de gres presentava un joc mínim en el seu llit de morter degradat. L'universitari hi va lliscar la fulla de la seva navalla per fer palanca. La pedra va bascular sense soroll a la seva mà, revelant una cavitat de la mida d'un puny d'adult. Hi va introduir el document plegat, va tornar a empènyer el bloc al seu lloc d'origen i va fregar un pessic de pols grisa al llarg de les fissures per dissimular la fractura fresca.

Un espetec sec va ressonar a la renglera del claustre.

No era el vent. El soroll tenia la netedat d'una sola de comando colpejant un graó de marbre trencat. En Marc es va quedar immòbil. La sang li bategava contra les temples. Va apagar el llum de petroli d'un buf curt, sumint la cel·la en una mitja claror crepuscular tenyida de blau per la marinada.

La porta va cedir sense estrèpit inútil. Un cop de taló mesurat va fer saltar el pestell rovellat. Philippe Roussel, el mercenari de Michel Simon, va travessar el llindar amb l'agilitat d'un depredador ensinistrat en assalts nocturns. La seva alçària imponent barrava la sortida; duia una jaqueta de campanya fosca que no reflectia cap llampor. En Marc va intentar agafar un canelobre de ferro de damunt la prestatgeria, però l'exmilitar va salvar la distància en dues gambades fulgurants.

El palmell obert de Roussel va colpejar el medievalista sota la mandíbula amb la duresa d'una llamborda. En Marc va caure d'esquena, topant de ple contra la taula. Els fulls en blanc van volar en l'aire fred. Abans que pogués cridar, el genoll de Roussel es va esclafar sobre el seu estèrnum, tallant-li l'alè en sec. El dolor va ser immediat, blanc, irradiant per tota la caixa toràcica.

«On són els aixecaments de les galeries?», va preguntar Roussel amb veu baixa, desproveïda de còlera o de vacil·lació.

En Marc s'ofegava, i dels seus llavis blavosos s'escapava un fil de saliva sanguinolenta. Va intentar agafar el braç de l'assassí, però Roussel li va immobilitzar la mà esquerra i li va doblegar el menovell cap enrere fins que l'articulació va cedir amb un cruixit sinistre. Un xisclet ranquejant va pujar de la gola de l'historiador, ofegat immediatament per la mà amb guant de kevlar que li aixafava la boca i el nas.

«No perdis l'energia bramant», va reprendre l'antic soldat sense afluixar la presa. «El monestir està aïllat per la tempesta. No vindrà ningú. Dóna'm la ubicació del dipòsit sota la torre, o et trenco cada articulació de totes dues mans abans de buidar-te el ventre damunt d'aquest terra.»

Les llàgrimes enterbolien la vista de Vallverdú. Un espasme violent li va sacsejar l'espinada, seguit d'un ranqueig ofegat que va vibrar contra el palmell del mercenari, un gemec trencat que marcava el col·lapse de tot el seu cos. Els músculs li van cedir de cop en una tremolor incontrolable. Els dits lliures van esgarrapar el terra assenyalant convulsivament en direcció a la muralla exterior. «La torre...», va articular amb prou feines a través del material reforçat del guant. «Sota... sota la fossa d'evacuació... una esquerda...»

Roussel va afluixar lleugerament la pressió per fitar l'investigador. «I les làmines gravades?»

«Al cofre... no m'he endut res... tot és allà...»

Un crepitador ofegat va sonar sota el coll de la jaqueta de l'assassí. Roussel no va apartar els ulls d'en Marc mentre s'acariciava l'auricular encastat a l'orella. L'enllaç per satèl·lit xifrat va emetre un senyal breu abans que una veu polida, pausada, de timbre gairebé aristocràtic, ressonés a l'aparell.

«Roussel?», va interrogar Michel Simon des del seu palauet de la costa. «Ha atrapat l'investigador?»

«L'objectiu està sota control», va respondre el mercenari amb un to monòton. «Ha parlat. Les peces principals es troben en un amagatall sota l'antiga torre de guaita. Confirma la presència dels suports gravats.»

A l'altre cap de la línia, Simon va fer un silenci d'aprovació. De fons se sentia el tic-tac apagat d'un rellotge de peu. «Perfecte. Asseguri's que no quedi cap quadern personal entre les seves pertinences. Purgui els discs durs, recuperi els negatius i netegi la zona. Pel que fa al senyor Vallverdú, no podem tolerar que comparteixi els seus deliris amb el món acadèmic. Procedeixi segons el protocol acordat.»

«Rebut», va dir Roussel sense mostrar la més mínima emoció.

Immediatament, va donar l'ordre al seu còmplice, que acabava d'aparèixer, de recuperar els artefactes de l'amagatall i travessar la frontera al més ràpid possible per seguir el protocol d'evacuació previst.

La comunicació es va tallar amb un clic sec. El mercenari va fixar la mirada en el rostre tumefacte de l'universitari. En Marc va comprendre que el seu destí estava segellat. Un terror animal li va dilatar les pupil·les mentre aplegava forces per escopir una barreja de fel i sang a la cara del seu botxí. La sang barrejada amb saliva va esquitxar el teixit de Roussel.

L'assassí ni tan sols va parpellejar. Amb un moviment sec del braç dret, va agafar el medievalista pel coll del jersei, el va aixecar de terra malgrat el seu pes i va descarregar el cantell de la mà enguantada sobre la laringe de la seva víctima. L'impacte va trencar la tràquea amb un ranqueig humit. En Marc es va desplomar. Espasmes convulsius, sacsejades desesperades. L'aire ja no passava, blocat abans d'arribar als pulmons. Els seus ulls en blanc van mirar fixament el sostre voltat de la cel·la mentre el mercenari li immobilitzava amb fermesa el tors contra la llosa freda per accelerar l'asfíxia.

El cos va trigar dos llargs minuts a immobilitzar-se del tot. Quan l'últim reflex motor va haver cessat, Roussel es va redreçar. Va recórrer la sala amb la mirada, va tombar metòdicament les caixes d'arxius, va trepitjar l'ordinador portàtil que hi havia damunt la tauleta fins a polvoritzar-ne la placa base, i després va agafar les despulles de Vallverdú per sota de les aixelles. Arrossegant el cadàver encara calent pel passadís fosc, va prendre la direcció de l'escala de caragol que menava a les profunditats de la cripta.

A les altures batudes per l'huracà, l'abadia mil·lenària es retallava com una ciutadella fantasma contra el cel de pissarra. Dins dels murs silenciosos, el mercenari enllestia la seva sinistra tasca. Roussel arrossegava les despulles de Vallverdú al llarg de les lloses desajustades del deambulatori, deixant un rastre imperceptible sobre la pols secular. Va baixar el tram de graons humits que menava sota les voltes baixes de la cripta romànica. Allà, a l'ombra freda dels pilars massissos, va dipositar el cos contra l'altar de pedra picada.

El mercenari va enfonsar la mà a la bossa i en va treure un cospell d'argent antic, ennegrit per l'oxidació, encunyat amb la creu occitana buidada i pomejada. Amb un gest metòdic, precís, desproveït de la més mínima vacil·lació, va obrir les mandíbules contretes de l'historiador i li va enfonsar el disc de metall a la gola, fins a obstruir-li les vies respiratòries.

El ritual d'advertiment s'havia acomplert. Els inductors podien dormir en pau durant unes quantes hores més. Sense mirar enrere, Roussel va remuntar cap a la bretxa nord per desaparèixer entre les mates de garric.