L'ombra de Sant Pere de Rodes

L'ombra de Sant Pere de Rodes

Un secret càtar mil·lenari. Un ritual de sang. Una persecució mortal.

by Patrick Le Jan

32 chaptersca

Un cadàver mutilat a la cripta mil·lenària de Sant Pere de Rodes. Una antiga moneda de plata del segle tretzè clavada a la gola de la víctima. Quan l'historiador especialista en heretgies medievals és trobat assassinat al cor del monestir català, el capità Jacques Cabregas, de l'Oficina central de lluita contra el tràfic de béns culturals, és enviat d'urgència al lloc dels fets. Amb el suport de la inspectora catalana Alba Roig, se submergeix en els meandres d'una investigació transfronterera sota alta tensió. Tots els indicis convergeixen cap a la Custodia, una confraria occulta fundada el 1244 per preservar els últims secrets salvats de les flames de Montsegur. Però exhumar vuit segles de silenci té un preu. A l'ombra, un poderós col·leccionista envia els seus assassins per ofegar la veritat. Des de les fortaleses escarpades de les Corberes fins als santuaris oblidats dels Pirineus, en Jacques i l'Alba s'embarquen en una cursa contrarellotge trepidant. Entre traïcions, aparences enganyoses i revelacions místiques, hauran de desxifrar l'enigma abans que la Història es tanqui sobre ells per sempre.

  • Mystery
  • Thriller
  • Historical Mystery
  • Police Procedural
  • Conspiracy Thriller

L'assassinat a Sant Pere de Rodes

A la cel·la monàstica, l'aire feia olor de salpetre, de sutge greixós i de cera freda. Assegut davant d'una taula de pi corcat, Marc Vallverdú estrenyia un bolígraf entre els dits entumits. El plàstic blau estava tacat de suor ressecada. Des de feia tres dies, el medievalista ja només dormia a batzegades, d'esquena als carreus rugosos, amb l'oïda atenta al més mínim cruixit de grava al parvis desert. Els ulls encerclats de porpra li cremaven a cada parpelleig. Sabia que la treva arribava a la fi.

Davant seu, un full de paper quadriculat esperava les darreres paraules. El text anava adreçat a Martine Noel. Només ella tindria el mètode i la perspectiva per comprendre l'abast d'aquesta massacre anunciada. En Marc es va ajustar la màniga del jersei foradat, va eixugar la bafada dels vidres de lectura i va reprendre la redacció amb una pressa febril.

«Martine, si aquesta carta us arriba, l'inevitable haurà succeït. Les ombres que rondaven al voltant del meu campament des de principis de setmana han estret el setge. M'espien fins i tot sota les voltes. Tinc la prova fefaent que el mecenes Michel Simon orquestra el torpedinament metòdic dels meus jaciments arqueològics. Ha subornat funcionaris, ha comprat el silenci de certs conservadors i ha bloquejat les meves autoritzacions ministerials. Amb tot, no caigueu en el parany de la facilitat. Simon no és el cim de la piràmide. Només actua com un intendent zelós, un patrocinador encegat per la vanitat, un engranatge mecànic al servei d'interessos que el sobrepassen infinitament.»

En Marc es va aturar un instant per escoltar el vent udolar pels conductes de la xemeneia. El xiulet semblava un plany humà. Va sucar la punta de l'índex en un got d'aigua estancada per desenganxar-se un residu d'argila de sota l'ungla, i després va continuar escrivint, amb les línies baixant de biaix per la precipitació.

«En acarar els registres de la Custodia que vaig poder fotografiar clandestinament abans de la seva dispersió, he detectat una anomalia aterridora. Les cròniques originals no estan intactes. Han patit censures, sostracció de folis i reescriptures parcials en quatre dates clau del nostre continent. El 1314, primer, l'endemà del suplici dels dignataris del Temple, per esborrar el rastre d'un trasllat d'or cap a les cales catalanes. El 1640 després, en plena guerra dels Segadors, quan l'aristocràcia rebel va voler emmascarar les seves connivències amb la corona de França. El 1939, durant la Retirada, quan els fugitius republicans van servir de coartada per traslladar caixes senceres de documents segellats cap a les galeries subterrànies. I finalment el 1956, aprofitant les obres secretes de consolidació dutes a terme sota el franquisme, per reajustar la doctrina de l'orde als nous equilibris financers. Cada gran crisi ha servit de mampara per modificar el testament dels vençuts.»

L'investigador va rellegir les línies d'un cop sec. La respiració li xiulava a la gola fada. Sentia el pànic rosegar-li el clatell, aquesta certesa animal que la cacera s'acabava aquí, entre aquests murs法律austers que havien vist morir tants exiliats. Va prémer la punta del bolígraf a la part inferior de la pàgina, gairebé esqueixant el paper sota la pressió de la bola:

«Recordeu bé això, Martine: si moro, no busqueu aquells que guarden el secret. Busqueu aquells que decideixen quan ha de reaparèixer.»

Va doblegar el full en quatre plecs atapeïts. En Marc es va arrencar del seient lentament, amb l'esquena entumida per hores d'immobilitat glacial. Els genolls li van cruixir amb l'esforç. Es va dirigir cap al racó més fosc de l'estança, darrere d'un moble d'arxiu amb les portes desclavades. A l'alçada del sòcol, un carreu de gres presentava un joc mínim en el seu llit de morter degradat. L'universitari va lliscar la fulla de la navalla per fer palanca. La pedra va bascular sense soroll a la seva mà, revelant una cavitat de la mida d'un puny d'adult. Hi va introduir el document plegat, va tornar a empènyer el carreu al seu lloc original i va fregar un pessic de pols grisa al llarg de les ranures per dissimular la trencada fresca.

Un espetec sec va ressonar a la renglera del claustre.

No era el vent. El soroll tenia la netedat d'una sola de bota militar picant contra un graó de marbre trencat. En Marc es va glaçar. La sang li martellejava als polsos. Va apagar el llum de petroli d'un buf curt, sumint la cel·la en una mitja claror crepuscular tenyida de blau pel salnitre marí.

La porta va cedir sense estrèpit inútil. Un cop de taló mesurat va fer saltar el pestell rovellat. Philippe Roussel, el mercenari de Michel Simon, va travessar el llindar amb la flexibilitat d'un depredador ensinistrat per a assalts nocturns. La seva alta estatura tapava la sortida; vestia una jaqueta de campanya fosca que no reflectia cap llum. En Marc va intentar agafar un canelobre de ferro que hi havia a la prestatgeria, però l'exmilitar va eixugar la distància en dues gambades fulgurants.

El palmell obert d'en Roussel va colpejar el medievalista sota la mandíbula amb la duresa d'una llamborda. En Marc va caure d'esquena, estavellant-se de ple contra la taula. Els fulls en blanc van volar per l'aire fred. Abans que pogués cridar, el genoll d'en Roussel se li va aixafar damunt l'estèrnum, tallant-li l'alè en sec. El dolor va ser immediat, blanc, irradiant per tota la caixa toràcica.

«On són els plànols de les galeries?», va preguntar en Roussel amb veu baixa, desproveïda d'ira o de dubte.

En Marc s'ofegava, i dels seus llavis blavosos s'escapava un fil de saliva sagnant. Va intentar arrapar el braç de l'assassí, però en Roussel li va agafar la mà esquerra i li va doblegar el dit menovell cap enrere fins que l'articulació va cedir amb un cruixit sinistre. Un xiscle ronc va brollar de la gola de l'historiador, ofegat immediatament per la mà amb guant de kevlar que li aixafava la boca i el nas.

«No malgastis l'energia bramant», va reprendre l'antic soldat sense afluixar la presa. «El monestir està aïllat pel temporal. No vindrà ningú. Dóna'm la ubicació del dipòsit sota la torre, o et trenco cada articulació de totes dues mans abans de buidar-te el ventre damunt d'aquest terra.»

Les llàgrimes enterbolien la vista d'en Vallverdú. Un espasme violent li va sacsejar l'espinada, seguit d'un ràlec escanyat que va vibrar contra el palmell del mercenari, un gemec trencat que marcava el col·lapse de tot el seu cos. Els músculs van afluixar de cop en una tremolor incontrolable. Els dits lliures van esgarrapar el terra assenyalant convulsivament la direcció de la muralla exterior. «La torre...», va articular penosament a través del teixit reforçat del guant. «Sota... sota la fossa d'evacuació... una esquerda...»

En Roussel va afluixar lleugerament la pressió per mirar fit a fit l'investigador. «I les làmines gravades?»

«A la caixa... no m'he endut res... tot és allà...»

Un crepiteig ofegat va ressonar sota el coll de la jaqueta de l'assassí. En Roussel no va apartar els ulls d'en Marc mentre tocava l'auricular allotjat al fons de la seva orella. L'enllaç satel·litari xifrat va emetre un senyal breu abans que una veu polida, pausada, de timbre gairebé aristocràtic, ressonés a l'aparell.

«Roussel?», va interrogar Michel Simon des del seu palauet de la costa. «Ha atrapat l'investigador?»

«L'objectiu està sota control», va respondre el mercenari amb to monòton. «Ha parlat. Les peces mestres són en un amagatall sota l'antiga torre de guaita. Confirma la presència dels suports gravats.»

A l'altre extrem de la línia, en Simon va fer un silenci d'aprovació. De fons se sentia el tic-tac apagat d'un rellotge de peu. «Perfecte. Asseguri's que no quedi cap llibreta personal entre les seves coses. Purgui els discs durs, recuperi els negatius i netegi la zona. Pel que fa al senyor Vallverdú, no podem tolerar que comparteixi els seus deliris amb el cos acadèmic. Procedeixi segons el protocol acordat.»

«Rebut», va dir en Roussel sense mostrar la menor emoció.

Tot seguit, va donar l'ordre al seu còmplice, que acabava d'aparèixer, de recuperar els artefactes de l'amagatall i de creuar la frontera al més aviat possible per seguir el protocol d'evacuació previst.

La comunicació es va tallar amb un clic sec. El mercenari va fixar la mirada en el rostre tumefacte de l'universitari. En Marc va comprendre que la seva sort estava segellada. Un terror animal li va dilatar les pupil·les mentre aplegava forces per escopir una barreja de fel i sang a la cara del seu botxí. La sang barrejada amb saliva va esquitxar la roba d'en Roussel.

L'assassí ni tan sols va parpellejar. Amb un moviment sec del braç dret, va agafar el medievalista pel coll del jersei, el va aixecar de terra malgrat el seu pes i va descarregar el cantell de la mà enguantada contra la laringe de la víctima. L'impacte va trencar la tràquea amb un ròssec humit. En Marc es va desplomar. Espasmes convulsius, sacsejades desesperades. L'aire ja no passava, blocat abans d'arribar als pulmons. Els seus ulls en blanc van fixar el sostre de volta de la cel·la mentre el mercenari li immobilitzava fermament el tors contra la llosa freda per accelerar l'asfíxia.

El cos va trigar dos llargs minuts a immobilitzar-se del tot. Quan l'últim reflex motor es va aturar, en Roussel es va redreçar. Va recórrer l'estança amb la mirada, va tombar metòdicament les caixes d'arxius, va trepitjar l'ordinador portàtil que hi havia a la tauleta de nit fins a polvoritzar-ne la placa mare, i després va agafar el cos d'en Vallverdú per sota de les aixelles. Arrossegant el cadàver encara calent pel passadís fosc, va prendre la direcció de l'escala de caragol que duia a les profunditats de la cripta.

A les altures batudes per la tempesta, l'abadia mil·lenària es retallava com una ciutadella fantasma contra el cel de pissarra. Dins dels murs silenciosos, el mercenari enllestia la seva sinistra tasca. En Roussel arrossegava les despulles d'en Vallverdú al llarg de les lloses desajustades del deambulatori, deixant un rastre imperceptible sobre la pols secular. Va baixar el tram de graons humits que menava sota les voltes baixes de la cripta romànica. Allà, a l'ombra freda dels pilars massissos, va dipositar el cos contra l'altar de pedra picada.

El mercenari va enfonsar la mà a la bossa i en va treure una moneda d'argent antiga, ennegrita per l'oxidació, encunyada amb la creu occitana buidada i pomejada. Amb un gest metòdic, precís, desproveït del més mínim dubte, va separar les mandíbules contretes de l'historiador i li va enfonsar el disc de metall a la gola, fins a obstruir-li les vies respiratòries.

El ritual d'advertiment s'havia complert. Els qui havien donat l'ordre podien dormir en pau unes quantes hores més. Sense mirar enrere, en Roussel va remuntar cap a la bretxa nord per desaparèixer entre les brolles de garric.

Al laboratori

El laboratori de policia científica de Tolosa feia olor de dissolvent i de cafè reescalfat. Situat als soterranis de l'edifici tècnic, el taller de metal·lúrgia forense s'escapava de la fressa de la ciutat rere unes gruixudes mampares acústiques. Una ventilació forçada brunzia al sostre, foragitant les emanacions àcides cap a filtres industrials. J…

Read Next Chapter Free

Drop your email — chapters unlock immediately, no spam.